El nom de Vitraris significa “treballar el vidre” o “font de vidre”, però no se sap l’origen o el perquè d’aquest nom; només es coneix l’existència d’un forn de vidre als boscos de Vidreres, però no es creu que pertanyi al segle X. Vitraris segurament té un origen més llunyà que el segle X, però el primer document escrit amb aquest nom apareix al segle X. Vitraris o Vitriaris: era el nom del municipi al segle X, i significava “treballar el vidre, forn de vidre”. Vidreres: anomenat així durant els segles XII- XIII. Vidreras: durant al segle XVIII, quan dominava el castellà i també durant l’època del franquisme (desprestigi del català). Vidreres: restabliment del nom el setembre de 1981.
El primer document que parla amb seguretat de la zona de Vidreres està datat el 14 d’octubre de l’any 1001, quan els comtes de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, van perdre una propietat anomenada Palol, situada al comtat de Besalú, i que pertanyia al vescomte de Girona Seniofred I. Llavors el comte va haver d’indemnitzar al vescomte donant-li la propietat de Lloret, que fins llavors formava part de Maçanet de la Selva. Vidreres també formava part de Maçanet. El document diu que Lloret afronta al nord amb el Vilar Daniel, el Camp Cominal i el terme de Caldes – Caulès. Aquest Vilar Daniel correspon a la zona de l’actual mas Valldaniel. Segons un document del 1066 ja existia la parròquia de Vidreres. El primer document que parla de Caulès és del 919, però es refereix al poblat de Caulès Vell situat actualment al terme de Caldes de Malavella, amb restes que van del segles IX al XIV. Aquest Caules Vell es troba a 2 Km de distància de Caules de Vidreres.
Vidreres, com la resta de Catalunya, va viure sota el sistema social del feudalisme des del segle XI fins als primers decennis del segle XIX. La jurisdicció del lloc va pertànyer al castell veí de Sant Iscle, esmentat ja el 1194, dit també castell de Vidreres, que formà part del patrimoni dels Cabrera. Aquest castell fou concedit pel rei Alfons el Cast al vescomte Ponç (III) de Cabrera i continuà en la mateixa família, si bé al segle XIII fou subinfeudat als templers. L’església del castell apareix esmentada el 1263, quan el vescomte de Cabrera Guerau (VI) ordenà que el cos de Sant Iscle, que hom hi venerava, fos portat al monestir de Breda (on fou objecte de devoció). En degueren restar, però, algunes relíquies a l’esmentada capella (la qual era compartida des del segle XIII amb la de Santa Victòria, germana de sant Iscle), ja que al principi del segle XX encara anota Botet i Sisó que la diada del sant la capella era visitada en processó pels veïns de Vidreres.
Les darreres notícies del castell són de la guerra contra Joan II (quan el capità Bernat dels Balbs defensava la plaça de Vidreres a favor de la Generalitat) i de les revoltes dels remences, quan els pagesos l’ocuparen i el retornaren el 1485. La jurisdicció continuà fins a la fi de l’Antic Règim en mans dels Cabrera (Vidreres constituïa el centre d’una batllia del vescomtat amb Caulès) i així el 1831 figura encara com a pertanyent als ducs de Medinaceli.
Durant la guerra del Francès, Vidreres fou lloc de pas de les tropes franceses: a mitjan desembre del 1808 les tropes del mariscal Saint-Cyr passaven per la vila en direcció a Barcelona, defugint el pas per Girona i Hostalric (per Llagostera i Vidreres en direcció a Calella). El 1810 el general O’Donnell arribava a Vidreres des de Tarragona via Mataró per instal·lar el camp d’operacions a la vila. En primer lloc envià una columna a atacar Sant Feliu, mentre una altra se situava a la vall d’Aro i el mateix O’Donnell, per Caçà, es dirigia a la Bisbal d’Empordà, on derrotà l’exèrcit francès.
