Dimarts 26 Setembre 2017
Inici / Noticies / Noticies / El vidrerenc Elies Guari aconsegueix el premi a millor pastisser jove

El vidrerenc Elies Guari aconsegueix el premi a millor pastisser jove

25/04/2015
La Confederació Estatal d'Associacions de Pastisseria ha premiat Elies Guari com a millor pastisser jove de l'Estat en el campionat de joves pastissers (Canjop). Guari, de 19 anys, és de Vidreres i va estudiar pastisseria a l'Escola d'Hostaleria de Girona. Treballa des de fa uns mesos a l'establiment d'Abraham Balaguer a Girona. Balaguer va rebre el 2012 el premi al millor croissant de mantega de l'Estat.

Guari va ser un dels quatre pastissers que van concórrer a la final del premi estatal. En la final, segons explica el mateix artesà, va haver d'elaborar “quatre bombons, un pastís d'entre 900 i 1.100 grams, unes postres en què el formatge fos l'ingredient principal i una peça artística”. Guari va optar per fer un cavallet de pintor i una paleta “que es desfeia”.

Com a vencedor, el jove pastisser vidrerenc va rebre un diploma i un lot de productes. El certamen se celebra cada dos anys, i els organitzadors el volen impulsar.
 
Carta del guayador, Elies Guari:
 
Tot va començar uns dies després de reis, un cop havia passat tota la feina de fer torrons i tortells, quan de cop i volta a mig esmorzar em diu l'Abraham: “Ei, què et sembla apuntar-te al “CANJOP”?”, jo no sabia quina mena de concurs era, però vaig acceptar. A partir d'aquell dia vàrem començar a buscar antics guanyadors del concurs, quines receptes havien fet, com els hi havia anat, quin patró havien seguit... aquest any el tema del concurs era la pintura i a partir d'aquest tema vàrem anar acostant totes les elaboracions a la pintura.
Havia de fer quatre bombons, dos de motlle i dos de banyats, unes postres on l'ingredient principal fos el formatge, un pastís que pesés entre 900 i 1100gr, una peça de pastisseria típica de la regió a la qual representava i que no passés de 80gr i una peça artística de caramel o xocolata. El més complicat de tot va ser a l'hora d'escollir els gustos, combinacions, textures, colors...vam començar pels bombons, vaig fer els quatre bombons però alhora de prova’ls vàrem veure que el de “tofee i albercoc” no es notaven gustos i directament va ser descartat, el de gintònic tenia massa pols de soda i era una mica massa “explosiu”, el “green” dedicat als famosos batuts verds a base de cogombre, llimona i gingebre, no hi havia nassos d'emulsionar la trufa, sempre se’ns tallava, sort que al final vàrem trobar les proporcions correctes i va quedar ben quallada en un altre bombó vam decidir versionar un “ferrero”, aquest des de el primer moment va agradar, aquest no podia fallar, i com últim bombó vam fer una trufa d'oli d'oliva, amb una compota de tomàquet i una galeta de cacau...ah, i si mai no heu provat un entrepà de pa amb tomàquet i xocolata, ja podeu córrer a la nevera a preparar-lo, us asseguro que no tornareu a menjar la xocolata sola, amb pa.
Vam canviar quatre cops el pastís, cada cop que el provàvem li trobàvem alguna cosa i finalment van ser els mateixos gustos però totalment diferent al primer, els punts importants en un pastís són: el tall (colors i formes que es veuen un cop tallat), el gust (com més gustos té un pastís, millor, sempre i quan combinin entre ells i no es matin entre ells), les textures (mentre mengem, gaudim dels cinc sentits, el del tacte sembla que sigui el menys important alhora de menjar, però és molt més divertit trobar trossos cruixents, esponjosos, cremosos... a que tot sigui monòton i sense “sorpreses”), finalment vaig decidir fer-lo de cinc gustos i sis textures, avellana, cacau, xocolata torrada, llimona i poma.
Pel postra, amb l'ajuda del “jefe, amic i company” vam voler sorprendre el jurat amb un “trampantojo”, per fora sembla un tomàquet però per dins és una mousse de formatge i una gelatina de fruits vermells i el que simulava la sorra era una galeta d'espècies i una esponja d'avellana al microones.
En quan a la pastisseria típica no ho vaig dubtar, què més gironí que un “xuixo”? A més ho tenia senzill, l'Abraham és un crack amb els xuixos...i ell va ser el que em va ensenyar a fer-los sense l'ajuda de màquines que em facilitessin la feina, ja que allà en el concurs no les tindria.
La peça artística la vam deixar pel final, i mal fet perquè és el que crida més l'atenció a l'hora de muntar “l'aparador”, nosaltres vam decidir fer mitja peça de caramel i mitja de xocolata, una paleta de pintor feta amb sucre i un cavallet de xocolata.
Amb totes les receptes, ingredients pesats, el material  que necessitava, la roba i no sé quantes coses més carregades el cotxe vam enfilar camí cap a Madrid, havia de ser a “Ifema” a les sis de la tarda del diumenge per deixar-me les coses preparades i a punt pel dia següent, allà ens vàrem conèixer amb els altres tres concursants i junts vam sopar a l'hotel. El dilluns havia de fer el postra, els bombons i el pastís, tot va anar rodat i sense cap imprevist vaig poder entregar tot a temps, el problema va venir dimarts, quan mentre cremava la paleta de sucre es va esquerdar i d'una paleta, en vaig treure quinze trossos, un cop dur i inesperat perquè en cap prova  feta a casa m'havia passat. Vaig fondre més sucre i la vaig fer de nou, semblava que havia quedat bé, però als deu minuts s'esquerdava de dalt a baix, als cinc minuts de dreta a esquerra...jo no sabia que fer, realment va ser un moment molt frustrant, tant de temps preparant-ho tot perquè a l'hora de la veritat se't trenqui no un, sinó dos cops seguits i aquí és on vaig haver de treure el poder de la imaginació i oblidar tots els esquemes que tenia de com havia de ser la figura final, tenia sis trossos i amb allò havia de lluitar fins al final, em van venir al cap els rellotges desfets d'en Dalí i ja ho tenia, havia de fer que la paleta semblés que es fonia i ho vaig aconseguir, si més no, havia aconseguit que partint de trossos em quedés una figura bastant maca i vistosa.
I tant temps de feina, de quedar-te les tardes treballant per anar fent proves, de veure com les receptes cada cop evolucionen cap a millor, que tot va tirant endevant i si al final tens la sort de guanyar...realment t'en adones que tot esforç té la seva recompensa.
I només em queda agrair tota la paciència als companys de feina, a l'Abraham Balaguer i la Irene, a la familia pel suport, als amics i amigues, als tres concursants que ens vam ajudar entre tots quan alguna cosa ens faltava, als comissaris, jurat i membres de la CEEAP, als alumnes de l'escola de pastisseria de Madrid per la seva gran ajuda, al gremi de pastissers de Girona per el seu suport i a tots els que varen fer possible que el concurs tirés endevant tot i les dificultats.
P.D: Una abraçada molt forta a tots el que em vareu felicitar per les xarxes socials, gràcies Vidreres, gràcies Vidrerencs.